Guardiana

La veu del revisor del tramvia et desvetlla del sopor embafador del viatge. Li mostres el bitllet, te'l pica amb un gest mecànic, i t'avisa que queden pocs minuts per arribar a destí. Mires per la finestreta horitzons enllà. De petita frisaves per veure aquells paisatges. Ja feia molts estius d'això. En aquells temps no existia cap tren que portès a Banyoles, i l'oncle Genís et venia a recollir amb la seva tartana a l'estació de Girona. L'oncle...

Una sobtada nostàlgia et corprèn sencera. És trist no haver tornat a la vila d'estiueig justament fins ara, que ja no pots gaudir de la companyia del teu oncle preferit. La vida, els estudis, la feina, et van anar allunyant de tot allò que tenia a veure amb l'infantesa. L'oncle formava part d'allò, era ell qui s'en cuidava de tu tot l'estiu, mentre els teus pares treballaven i tu feies vacances d'escola.

Ara que ja no hi és t'adones que en realitat no coneixies gens aquell home que tant t'estimava. Saps que tenia diners, perque els pares sovint n'havien parlat amb una certa enveja. I que eres la seva neboda preferida. Només et queden alguns records que no s'han acabat d'esvair amb els anys. Recordes que et va ensenyar a pescar, i cada albada et duia en sa barca estany endins i competieu per qui aconseguia la millor peça. De vegades quan feia molta xafogor, us llençaveu a l'aigua i nedaveu entre les fotjes i les gavines rialleres. Els diumenges anaveu a missa, i et semblava que era un home important perque el capellà sempre us convidava a passejar pel claustre un cop acabat el sermó, i l'oncle i ell xerraven llarga estona mentre tu jugaves entre les velles columnes del jardí. L'oncle sempre tenia un somriure per a tu... Era més jove que els pares, però se'l veia un home envellit, i de vegades et feia la sensació que no era feliç. Sobretot els últims dies d'estiu...En comptes d'aprofitar el temps que li quedava amb tu, es tornava esquerp i es tancava en ell mateix. Els últims instants que compartieu, de camí a l'estació de Girona, s'esdevenien eterns. Recordes amb amargor l'esguard estrany que et dirigia en acomiadar-se de tu, quan ja eres al costat dels pares.

El petit tren comença a frenar alhora que xiula i grinyola, i finalment s'atura a la nova estació de Banyoles. Amb la maleta a la mà, baixes insegura i esperes. L'home que et va trucar per informar-te de la mort de l'oncle t'hauria d'estar esperant allà mateix. Mentre estires una mica les cames, mires més enllà de les vies. No gaire lluny està l'estany, i et sorprèn veure'l de nou, després de tants anys. De petita et semblava immens, i així és com el recordaves. Ara l'estany que veus no és tan gran com a la teva memòria, i tens una petita decepció. Però el paisatge continua sent bell com sempre, i les antigues olors humides se't fiquen a dins omplint-te de melangia.

De sobte sents una veu darrera teu.

-Vosté deu ser la neboda del Senyor Genís Gassiot si no m'equivoco.

Et gires i veus un home baixet, rabassut i gairebé calb, vestit amb pantalons de pinça negres i una gavardina fosca d'una qualitat que delata la bona condició econòmica del senyor que tens davant.